Menjadors de Zona Franca


Els menjadors de SEAT, a la Zona Franca són un conjunt d'edificis emblemàtics i catalogats de Barcelona, perquè l’any 1957 va obtenir el primer premi "Reynolds Memorial Award" a l'arquitectura construïda amb alumini, concedit pel "American Institute of architecture". En aquella època va ser una notícia de gran impacte, tant a Espanya com a Europa, per tractar-se d'un jurat de gran prestigi i destacats membres, com William Dudock i Mies Van der Rohe.

Don José Ortiz-Echagüe havia  dirigit la construcció de la factoria SEAT de Zona Franca des dels seus inicis. L’any 1953 va encarregar al seu fill César Ortiz-Echagüe el projecte dels menjadors. Ho va fer amb algunes reticències degut a que el seu fill feia poc que havia acabat la carrera i no tenia massa experiència, i si finalment li va encarregar va ser perquè es tractava de un edifici petit (comparat amb els tallers) per la qual cosa, en principi no havien de sorgir dificultats, l'únic condicionant era que s’havien de servir 2000 menjars diaris en dos torns.

Cèsar Ortiz_Echagüe va pensar que ja que la fàbrica, amb les seves cadenes de producció, era un escenari bastant gris, avorrit i monòton, els empleats mereixien, a l’hora de menjar, un ambient diferent, un edifici transparent voltejat de flors, aigua i arbres, quelcom al que podia contribuir el bon clima de la zona. Abans del projecte definitiu datat el juliol de 1954, va fer dos avantprojectes amb data de desembre de 1953 i febrer de 1954.

Es va unir amb els també arquitectes Manuel Barbero i Rafael de la Joya per realitzar el projecte que constava de cinc menjadors, tres per obrers, un per empleats i un altre pavelló per enginyers perquè era necessari mantenir la separació classista de l'època.

Per aconseguir el màxim de vidre es va pensar en una estructura de perfils d’acer, que tot i les dificultats, ja començava a utilitzar-se a Espanya.

Es van fer els càlculs de l’estructura i de la cimentació, i el resultat va ser que tot i el poc pes de l’estructura, el terreny no era prou estable per suportar-la si no es feia la cimentació amb pilots, resultant així el preu de la cimentació era tant car com l’edifici a construir.

En comentar-ho amb el seu pare, li va dir:
“Perquè no ho intenteu amb alumini,  l’alumini es deu vegades més car que l’acer, però potse amb el que us estalvieu de cimentació compensa, i a més a més és un material molt resistent a l’òxid i pot aguantar molt bé el clima marítim en el que està situada la fàbrica”.

El seu pare coneixia les qualitats de l’alumini perquè havia estat treballant a l’empresa aeronàutica CASA i com que també coneixia al personal, va posar el seu fill en contacte amb l’enginyer de projectes Ricardo Valle i el també enginyer Erardo Herrera. Desprès d’uns càlculs inicials van arribar a la conclusió de que el conjunt resultava més econòmic tot i que l’alumini era més car, ja que la cimentació consistiria en unes plaques de formigó armat flotants sobre d’humit terreny. Així que es va optar per fer servir l’alumini.

Era un projecte complex, porquè a Espanya no hi havia precedents d’edificis realitzats amb alumini, ni publicacions sobre el tema, de manera que van haver de començar de zero per realitzar tots els càlculs de l’estructura. Entre altres coses s’havia de tenir en compte que el coeficient de dilatació de l’alumini i del mur de totxos és molt diferent. Però no tot eren inconvenients, també hi havien avantatges, dons al ser l’alumini tan lleuger no feien falta grues per a la construcció.

Per realitzar l’estructura es va recòrrer als perfils d’alumini que usava CASA per la construcció dels avions, excepte en els perfils de las portes i finestres que es van fer amb perfils convencionals de ferro, perquè no hi havia perfils d’alumini adequats en la construcció d’avions.

Com a persianes es van utilitzar uns alerons que giraven mitjançant un mecanisme similar al fet servir en els trens d’aterratge, que permetien la protecció solar i una il·luminació molt agradable. Els alerons estan disposats verticalment en unes finestres i horitzontalment en altres.

A l'interior, un gran passadís uneix els diferents menjadors amb la cuina i magatzems, i en el subsòl, casi coincidint amb aquest passadís hi ha una galeria transitable per on passen les canalitzacions d’aigua, gas, electricitat, desaigües, etc.

A l’exterior, un altre passadís amb estructura i coberta d’alumini uneix les diverses entrades dels menjadors, i davant del menjador principal existeix una placeta coberta per una gran marquesina d’alumini que se sustenta per un únic mástil, dalt del que pot onejar una bandera. Aquesta marquesina va resistir els avatars climatològics durant 40 anys, però un fort vendaval va aconseguir arrancar-la parcialment l’any 2004. Tot i això va ser sen reconstruïda posteriorment.

A l'interior dels menjadors, com aïllament tèrmic i acústic, es van col·locar sota de l’alumini plaques de guix perforat collades directament a la estructura, però a la cuina, per sota de las cerxes, es va cobrir amb xapa d’alumini perquè actues com una gran campana de fums.

En el menjador d’enginyers i amb les instruccions d'Ortiz-Echagüe, els germans Picardo van pintar un gran mural representant l’historia de l'automòbil en el que apareix el 600. Actualment, degut a la humitat i a la falta de manteniment aquet mural esta bastant deteriorat. També val la pena mencionar que alguns dels elements del mobiliari van ser dissenyats por l'equip de César Ortiz.

Durant molts anys va  funcionar la calefacció original, dissenyada per aire calent, però el rigor dels estius actuals va obligar a modificar-la per incloure la refrigeració, encara que s'hae mantingut l’estructura inicial.

Els menjadors van començar a funcionar l’any 1956 i durant dècades van complir plenament la seva funció, però actualment, i desprès del trasllat de SEAT a Martorell , tant sols funciona com a menjador un dels cinc que hi havia, per la resta s’estan preveient altres utilitzacions per garantitzar la seva conservació i evitar que la manca del manteniment adequat causi la seva degradació.

Rafael Echaide deia: “L’única possibilitat de supervivència d’un edifici resideix en el seu valor, però això no és suficient perquè a més a més, es necessari que la societat sigui conscient d’aquest valor i estigui disposada a conservar-lo”.

Enrera Inici